Em vaig decidir pel Temple Verdaguer, després de llegir el Canigó dues vegades i pujar al cim d'aquesta muntanya mítica amb els amics Jaume i Ester. Ja ho havia intentat fa molts anys amb la família, però la Paula, la meva filla, era molt petita i vam haver de desistir. També em calia situar un dels temples a la nostra terra.

De la primera lectura ja vaig extreure les dues paraules que em servirien per concebre una part del Temple. Verdaguer diu en el cant onzè (dedicat a Oliba): La paraula de foc de l'arquitecte [...] Em vaig quedar amb aquests dos emocionants i profunds termes, i vaig decidir d'utilitzar-ne el plural: paraules de foc. L’expressió donava per a un Temple. Les vaig veure a l'interior d'una cova surant a l'aigua i amb lletres de foc real. Més endavant vaig anar a la cova de Cirac, que Verdaguer va visitar entre d'altres. Vaig decidir que una cova amb aigua seria el lloc ideal per fer-hi el projecte. Les coves són com els úters de la terra. Tanmateix, em va semblar que la intervenció escultòrica seria més respectuosa amb la muntanya. Havia pensat de situar uns elements escultòrics a l'exterior, però després de fer el cim vaig decidir que amb la cova era suficient.

La segona part del Temple també procedeix de Verdaguer, de l'epíleg de Canigó. En aquest, el poeta estableix un diàleg entre els dos campanars (sentinelles, els anomena) de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó. Aquesta idea de conversa és sensacional, d'una imaginació desbordant. Vaig pensar que el millor homenatge havia de consistir a proposar a alguns poetes d’avui , de fer parlar els dos campanars des de la seva visió poètica. Primer vaig parlar amb l'amic Lluís Solà, que va acceptar-ne el repte. Després un altre amic Quim Español. I, finalment, en Lluís Calvo autor del llibre extraordinari Cor pirinenc que estic segur que li hauria encantat a Verdaguer.

La Conversa es produirà un dia a l'any. El 23 de juny. La nit de Sant Joan, la nit de les fogueres al continent llatí. Cada any un poeta podria establir aquest diàleg verdaguerià. Es visualitzarà amb alta tecnologia al servei de la poesia i l'art. Cada campanar tindrà hologrames, làsers, drons... i també so al servei de la paraula i dels sentinelles. El Zenit del Canigó.

La nit del de l’any 2045 celebrarem el bicentenari del poeta Jacint Verdaguer, i de la seva obra mestra Canigó.

Aquest Temple, com tots els altres, és virtual però factible. És només un apunt d’allò que podria ser. Haig d'agrair als poetes Lluís Solà, Quim Español i Lluís Calvo la seva col·laboració, així com també al músic Rafael Subirachs, a la casa-museu Verdaguer, Jordina Boix, Narcís Garolera, Manel Carbonell, la Biblioteca de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, Casal del Confluent, Bernat Gasull i també i molt especialment als col·laboradors artístics i tècnics Marc Galvez, Ivan Antonio Menéndez, Ricard Puigdomenech, Guillem Fàbrega i Àlex Jiménez.

Enric Pladevall
Gener 2024